“Jo voldria marxar de casa, però no ho puc fer perque seria abandó de la llar”,  és una reflexió que rebem, amb certa freqüència, els advocats que ens dediquem al Dret de Familia. I és una reflexió equivocada. Marxar de casa, de manera civilitzada, per evitar mals majors quan la convivència ja està molt deteriorada, no es “abandono del hogar” ni ha de pressuposar, gens ni mica, el futur desenllaç del divorci o separació.

Abans que s’acabi produint algun episodi de violència o, simplement, perque la convivència ja s’ha convertit en una cosa insuportable i psicològicament lesiva, resulta perfectament comprensible que un dels progenitors decideixi  que és millor anar-se’n. S’emporta una part de les seves coses, diu on s’estarà i mira d’establir un sistema per continuar veient els fills (sovint, aquesta és la part més complicada). Doncs la jurisprudència, tant del Suprem com del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, és clara: aquest fet  no té per què perjudicar el progenitor que ha marxat a l’hora de decidir a qui li correspon la guarda dels fills menors.

És cert que alguns jutjats de Primera Instància no ho veuen així i penalitzen a qui ha marxat de casa: consideren que, en fer-ho, es produeix un reconeixement tàcit que el millor pels fills és quedar-se amb l’altre progenitor.  Però aquesta no és la interpretació  ni de la doctrina ni de la jurisprudència: si el sentit comú i la prudència recomanan marxar de casa, per evitar fets irreparables o, simplement, per a que baixi la tensió, és millor fer-ho, i això no suposa, de cap de les maneres,  renunciar a la guarda dels fills.

El Tribunal Suprem ha estat molt clar: la sortida civilitzada d’un dels progenitors del domicili familiar  no pot qualificar-se juridicament com acceptació de la guarda i custòdia per a l’altre progenitor.