Sobre la prestació compensatòria

 

El Codi Civil de Catalunya estableix que la prestació compensatòria (també dita pensió compensatòria)  té com a finalitat compensar el perjudici que la ruptura matrimonial ocasiona a un dels cònjuges en relació a la situació econòmica que gaudia durant el matrimoni i, també, en relació a la situació econòmica en que queda l’altre cònjuge.

La finalitat de la pensió compensatòria no és indemnitzatòria:  és actuar d’amortidor  per a que el cònjuge que es vegi econòmicament més perjudicat pel divorci pugui mitigar aquest perjudici i anar-se adaptant a la nova realitat. No es tracta, en cap cas,  d’un mecanisme que tingui per objectiu aconseguir la igualtat econòmica entre els que es divorcien. No es busca la igualtat; es busca que qui està en pitjor situació econòmica tingui una ajuda que li permeti parar el cop i tirar endavant i que aquesta ajuda sigui pagada pel que està en millor situació.

La principal conseqüència de tot això  és que la prestació compensatòria no pot excedir el nivell de vida que es tenia durant el matrimoni, ni tampoc el nivell de vida que pugui mantenir el cònjuge obligat a pagar.

L’altre punt bàsic que cal tenir en compte és que la prestació compensatòria és essencialment temporal, i només excepcionalment és indefinida. Per a que això succeeixi, cal que es donin circumstàncies excepcionals, com, per exemple, quan l’edat  i la formació de qui l’hagi de rebre  facin preveure que no tindrà cap possibilitat d’arribar a l’autonomia econòmica. Per exemple, el cas d’una senyora que es divorcii als 65 anys havent passat tota la vida fent de mestressa de casa.

De fet, aquest concepte es fonamenta en la  presumpció que cadascun dels ja ex-cònjuges ha de ser capaç de mantenir-se per si mateix i de trobar el sistema que li permeti fer-ho, sense haver de dependre eternament de l’altre.  Anys enrera, sovintejaven els casos en què els jutges atorgaven pensions compensatòries de caràcter indefinit, però això s’ha acabat.