La crisis econòmica  ha provocat que, d’un temps ençà,  hagin crescut molt les denúncies penals per l’impagament de les pensions d’aliments dictades en una sentència de divorci. Els advocats de família ho veiem força sovint.  L’article 227 del Codi Penal diu que la falta de pagament durant dos mesos consecutius o quatre  no consecutius constitueix un delicte, sempre que quedi acreditada la voluntat d’incomplir l’obligació.

Les mesures que s’estableixen en un divorci, sigui com a conseqüència d’un procediment contenciós o d’un de comú acord,  es dicten en unes circumstàncies determinades: les que hi ha en el moment de la sentència.  Aquestes circumstàncies poden canviar en el temps, i, per exemple, pot passar que el progenitor obligat al pagament de la pensió d’aliments es quedi sense feina i, passat uns mesos, fins i tot deixi de percebre  la prestació d’atur.  Si això passa (i darrerament passa sovint), la llei permet que es plantegi un procediment de modificació de mesures per demanar la reducció de la quantitat que cal pagar en concepte d’aliments.

El que succeeix, però, és que per deixadesa o per desconeixement,  hi ha ocasions en que el progenitor obligat a pagar no inicia aquest procediment de modificació i, tirant pel dret, simplement deixa de pagar els aliments.  És aleshores quan l’altre progenitor interposa la denúncia per impagament de la pensió d’aliments que  tipifica l’ art. 227.1  del Codi Penal, que estableix  la sanció penal d’aquestes conductes amb una pena de presó de tres mesos a un any o una multa de 6 a 24 mesos. Sempre? No sempre: la tendència de la jurisprudència és que no procedeix la condemna en aquells casos  en que es pugui demostrar la impossibilitat objectiva de poder pagar la pensió d’aliments. És a dir, ras i curt, que no pugui pagar es miri com es miri.

De manera que correspon a l’acusació provar la situació econòmica de l’acusat, essencial per acreditar la seva capacitat pel pagament. Per contra, la defensa hauria d’aportar tota la documentació necessària  per demostrar  la falta de recursos econòmics per pagar, tot i subratllant la voluntat de pagar del deutor  mitjançant pagaments parcials, si és el cas.

Sovint és una paraula contra l’altra, i aqui  els indicis juguen un paper important.  I el fet de no haver presentat una demanda de modificació de mesures és un d’aquests  indicis.  Es presumeix que, si no s’ha iniciat el procediment de modificació de mesures, és perque les circumstàncies que hi havia al moment d’establir les mesures no han canviat. Per sí sola, aquesta presumpció no és suficient per arribar a desvirtuar la presumpció d’innocència, però acostuma a tenir molt de  pes.

Per tant, el més prudent i recomanable és que qui es quedi sense feina  o vegi els seus ingressos rebaixats de manera substancial, de manera que li resulti impossible seguir pagant les pensions d’aliments fixades,  demani una  modificació de mesures i no  deixi de pagar sense més.

El denunciat, en cas de ser trobat culpable, pot acabar a la presó?  Això dependrà  de cada cas i de si existeixen o no antecedents penals. L’article 227 del Códi Penal  preveu la pena de presó de tres mesos a un any o multa, i  el sistema vigent no preveu l’ingrés a presó sempre que la condemna sigui inferior a dos anys i no hi hagi antecedents penals.