Sovint, els advocats de familia especialistes en divorcis i separacions observem com les persones que venen al despatx tenen una gran confusió en relació al concepte de “pensió d’aliments”, sobre el que inclou i com es calcula.

D’entrada, hem de dir que la “pensió d’aliments” no inclou, només, el menjar strictu sensu, encara que el nom pugui fer pensar una altra cosa. Habitualment,  les denominades “despeses ordinàries” dels fills, que són les que s’han de pagar mitjançant la “pensió d’aliments”, inclouen les despeses de menjar, part proporcional de les depeses de l’habitatge i subministres, roba i calçat, farmàcia, llibres, material escolar i tots els altres rebuts escolars , inclòs el menjador.

Això és el que hi entra. Com es calcula el que ha de pagar cada progenitor? Doncs la llei marca que el repartiment s’ha de fer de manera proporcional a la capacitat econòmica de cadascú... i això  no vol dir que es tingui en compte, només, els ingressos que cadascun d’ells obtingui de la seva activitat professional o econòmica, sino que també cal tenir en compte els patrimonis existents, si és que n’hi ha. Li correspon al jutge de Primera Instància decidir, a la vista d’aquestes informacions, quina és la quantitat que cada progenitor haurà de pagar en concepte de “pensió d’aliments”.

La confusió també acostuma a afectar a la resta de despeses dels fills que els progenitors han de pagar. Grosso modo, podem dir que hi ha les despeses “extraescolars” i  les “extraordinàries.  Les extraescolars, que cal pagar al marge de les pensions d’aliments,   són despeses no necessàries però que poden resultar profitoses i convenients pels menors, com ara fer anglès en una acadèmia, anar a la pisicina, jugar a bàsquet etc...; en aquests casos, tots dos progenitors s’han de posar d’acord tant pel que fa a la realització de l’activitat com a la proporció  en que cadascú haurà de contribuir-hi. Si es tracta d’un divorci que no és de comú acord, les sentències acostumen a fixar en quina proporció haurà de pagar-los cada progenitor.

Pel que fa a les despeses “extraordinàries”, que també  cal pagar a més de la pensió d’aliments,  han de ser necessàries, imprevisibles i no periòdiques  (com ara despeses mèdiques, u odontològiques  no cobertes per  l’assegurança privada o per  la Seguretat Social). Per la seva condició de necessàries, no exigeixen l’acord d’ambdós progenitors, tot i que, cada vegada més, la jurisprudència estableix que, per raons de prudència i si les circumstàncies ho permeten, qui vulgui fer la despesa pugui demanar la conformitat de  l’altre, per evitar embolics posteriors.