Aquesta és una pregunta que sovint rebem els advocats de Familia i que no té una única resposta. Al contrari, la qüestió no és resolta de manera uniforme pels tribunals, la qual cosa genera una certa inseguretat jurídica. En realitat, com diu l’aforisme, hi ha tants casos com famílies.

Vejam. Una regla general, però no immutable, seria que els estudis superiors seguits en un centre superior o una universitat pública haurien de considerar-se com integrats en la pensió ordinària d’aliments. S’acostuma a pensar que el cost de la universitat pública és similar al de l’escola o institut públic. Doncs no és ben bé així: un segon de batxillerat en uns institut públic pot tenir un cost que no superi els quaranta euros mensuals, uns cinc-cents en total, tot inclòs, mentre que una matrícula a una universitat pública pot, fàcilment, superar els mil sis-cents euros anuals... O sigui, tres vegades més.  Tot i això, però, se sol avaluar que el trànsit d’una escola pública a un centre superior públic ha de considerar-se inclós en la pensió d’aliments ordinaris.

Què passa, però, quan es va a una universitat privada? En principi, hauria de pensar-se que caldria considerar-ho una despesa extraordinària i que, per tant, hauria d’estar fora dels aliments ordinaris i, en molts casos, necessitaria l’acord dels progenitors.

Sempre és així? Doncs, novament, no sempre. Pensem en un noi o noia que ha fet tots els estudis en una escola privada amb una quota mensual que ronda el 900 euros (que n’hi ha). Quan vagi a una universitat privada que costi, per exemple, 12.000 euros l’any, doncs no hi haurà gaire diferència... En aquest cas, caldria considerar la universitat privada integrada en els aliments ordinaris.

Obviament, la qüestió és diferent quan el batxillerat s’ha fet en un centre públic o amb quotes més baixes. En aquests casos, la universitat privada seria una despesa extraordinària. Ara bé, caldria l’assentiment de tots dos progenitors? O es consideraria una despesa necessaria que, per tant, haurien de pagar entre tots dos encara que un no hi estés d’acord?

En general, els jutjats acostumen a fixar-se en l’existència d’alternatives o no: no hi ha cap centre superior o universitat pública que faci els mateixos estudis? o el noi/a no ha aconseguit la nota necessària per entrar en una universitat pública i no té més remei que anar a la privada? Doncs, en aquests casos, es consideraria una despesa necessària que haurien de pagar entre tots dos progenitors, hi estessin o no d’acord.

Com es pot veure, la casuística és ampla i, per més que hi hagi criteris generals,  cada cas s’ha d’analitzar individualment