El mite de la casa-cau o casa-niu

 

Compareix un dels progenitors al nostre despatx d’advocats de família i, tot content, ens diu: “Ho tenim tot pactat. Els nens no es mouran de casa i serem nosaltres dos els qui ens hi anirem alternant cada setmana. És el millor”.  Aquesta és la fòrmula coneguda com “casa-cau” o “casa-niu”: consisteix en que els fills menors segueixin vivint al domicili familiar, mentre que pare i mare entren i surten cada setmana o cada quinzena. És a dir, són els pares els qui es mouen i no els fills.

Sembla la solució ideal. Però, ho és? En realitat, es tracta d’un sistema que no té precisament una gran popularitat entre els nostres jutjats, atès que s’ha demostrat que, en la pràctica, és una font constant de conflictes que dificulten el desenvolupament adient de les funcions de guarda, contràriament al que podria semblar d’entrada.

Quins conflictes?  Normalment, els que van associats a la quotidianitat. Per posar exemples, el progenitor que inicia el torn es troba amb els lavabos bruts, la nevera buida, els llençols sense canviar.... I quan això succeeix unes quantes vegades seguides, doncs és fàcil endevinar el què passarà. I això sense esmentar que, a la llarga, el sistema de casa-niu suposa una alternativa més cara, ja que cada progenitor ha de mantenir una residència on parar quan no és amb els fills, de manera que bé pot donar-se el cas que calgui mantenir tres pisos.

El cas és que la llei només permet aquesta fòrmula si hi ha acord entre les parts. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en sentències  del 5-9-2008 i 3-3-2010 desaconsella amb caràcter general que en els casos de guarda compartida s’atribueixi l’ús del que va ser domicili familiar abans de la ruptura familiar per períodes de temps alterns “pues ello no deja de ser una incomodidad para todos, amén de una fuente segura de conflictos”. Obviament, el  mateix criteri és recollit de manera sistemàtica per l’Audiència de Barcelona.

És a dir, si un dels progenitors vol el sistema de casa-cau i l’altre no, el jutge no el podrà establir. Una de les moltes sentències de l’Audiència Provincial de Barcelona, aquesta  de 31 d’octubre de 2014, diu que aquesta mena de distribució entre ambdós progenitors  és una font clara de confusió o fusió d’espais de convivència que perturba el desenvolupament de la guarda i compromet l’estabilitat dels fills.