Sovint, un dels punts més conflictius de tot procediment de divorci és decidir qui és queda a viure al que, fins ara, ha estat el domicili conjugal. La pregunta que rebem els advocats de Famiilia és “Què passa amb el pis?”, que acostuma a ser seguida d’un “Jo vull quedar-m’hi a viure” i, moltes vegades, d’un “ I qui ha de pagar la hipoteca?”

Amb la llei a la mà les respostes són força clares. Si no hi ha un pacte en un altre sentit,  l’ús del pis que ha estat habitatge familiar s’atribueix, de manera preferent, al cònjuge a qui correspongui la guarda dels fills, mentre duri aquesta guarda. I, quan la guarda és compartida o bé no hi ha fills menors o, simplement, no hi ha fills,  aleshores el jutge pot atribuïr l’ús de l’habitatge al cònjuge més necessitat, per bé que obligatòriament es tractarà d’una atribució temporal, amb data de caducitat.

Com afecta això al pagament de la hipoteca? En general, afecta molt poc, sobretot en aquests temps que corren. També amb la llei a  la mà,  la hipoteca la paga qui sigui  titular del préstec hipotecari, amb absoluta independència de qui sigui el propietari real de l’habitatge o de qui  hi visqui de fet.

Així que pot molt bé donar-se el cas que el cònjuge que marxi sigui, bé l’únic titular del préstec hipotecari, bé cotitular conjuntament amb el seu o la seva ex. En tots dos casos,  el cònjuge que marxa haurà de seguir pagant la hipoteca com si res no passés, encara que qui visqui  realment a la casa sigui l’altre o l’altra. Tot això, insistim, si no hi ha un pacte  diferent entre els ex-cònjuges.

Com si res no passés? Bé, no exactament.  Si un cònjuge marxa d’una casa que és propietat seva, en part o  totalment, i se n’ha de buscar una altra, això és considera com una aportació en espècie a la pensió d’aliments pels fills que eventualment hagi de pagar.

Com es reparteixen les obligacions econòmiques quan es dona un cas d’atribució de l’ús de l’habitatge a un dels dos ex-cònjuges? A la llum del que disposa el Codi Civil de Catalunya, les obligacions per raó de l’adquisició (per exemple, hipoteca) o millora de l’habitatge (per exemple, es pinta la façana, es posa ascensor...), incloses les assegurances vinculades, s’han de pagar d’acord al títol constitutiu: els que figuren com titulars són els que han de pagar.

En canvi, les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació les ha de pagar qui tingui atribuït l’ús, així com la comunitat, els subministres i les taxes i tributs de pagament anual, com les escombraries i l’IBI. I això és més important del que sembla perque, de vegades, qui lluita per obtenir l’atribució de l’ús de l’habitatge se n’adona, més tard, que fer front en solitari a totes aquestes despeses li suposa una càrrega econòmica molt pesada.