Hipoteques i divorcis

 

Quan tot anava bé, la parella va decidir comprar un pis i embarcar-se amb una hipoteca de gairebé el 90% del valor de l’habitatge. Naturalment, el pis el van posar a nom de tots dos i la hipoteca, també. Tot anava bé.

Però, un dia, la cosa es va començar a espatllar i, al cap d’un temps, va esclatar la crisi. El divorci va resultar inevitable... I què fem amb el pis? Qui se’l queda? I què fem amb la hipoteca? Qui la paga? Un tant per cent molt elevat dels procediments de divorci que portem a terme, com advocats de Família, experts en divorcis i separacions, han de respondre a totes dues qüestions... i, de vegades, no resulta gens senzill.

Per començar, cal tenir en compte que pràcticament totes les hipoteques són de caràcter solidari. És a dir, que cadascun dels deutors està obligat a retornar la totalitat del préstec, i no només la seva part. En realitat, a l’entitat financera no li importa gens ni mica qui pagui o d’on surtin els diners que serveixin per pagar la hipoteca. Tot això són pactes privats, acords entre els cònjuges, que no afecten el banc.

Dit això, podria ser que els que es divorcien decideixin que un d’ells es queda la casa i compensa l’altre pel valor del què s’adjudica. Habitualment, la compensació és assumir el 100% del pagament de la hipoteca i pagar, a més, una quantitat si amb l’assumpció de la hipoteca no n’hi ha prou. El que passa és que aquest pacte privat no vincula l’entitat financera, per a la qual tots dos cònjuges seguiran essent deutors.

Abans de la darrera crisi econòmica, els bancs solien acceptar que el que es quedava el pis es subrogués en la posició de l’altre, de manera que aquest segon deixava de ser considerat deutor. Això ja és història i, ara, la resposta habitual és negativa. Així les coses, hi ha diverses alternatives: - que el que es queda el pis faci una novació de la hipoteca (i el banc l’accepti), de manera que canvien les condicions del préstec i el que no es queda el pis deixa de ser deutor; - que qui es queda el pis contracti una nova hipoteca i la faci servir per extingir la primera; - o que es pacti que, en cas d’intentar la subrogació i no aconseguir-la, qui es queda el pis es comprometi a assumir totes les despeses inherents a la hipoteca amb total indemnitat de l’altre... la qual cosa té la pega que aquest “altre” no paga però continua essent considerat deutor, un inconvenient si vol refer la vida i contractar una altra hipoteca.

Però també podria passar, si hi ha fills, que un d’ells vegi com se li atribueix l’ús del pis, de manera que hi pot continuar vivint... mentre que l’altre ha de marxar i buscar-se un nou habitatge, i, el que és més important, ha de continuar abonant el que li correspon de la primera hipoteca.

En tots aquests casos, és important fixar clarament el moment del cessament efectiu de la convivència. I això perquè si una part no paga i l’altra ho paga tot, per evitar l’embargament bancari, sempre podrà anar als tribunals a reclamar les quantitats que ha abonat i que corresponien a l’altre deutor... Però, insistim, sempre a partir del cessament efectiu de la convivència.