Fa ja uns quants anys que els advocats de família ens trobem amb divorcis en els que els integrants de la parella són de països diferents i, de vegades, fins i tot de cultures molt diferents. Això es dona cada vegada amb més freqüència, com una conseqüència inevitable de la globalització creixent de les relacions humanes.

Quan arriba un cas d’aquestes característiques, l’embolic està servit: quins tribunals són els competents? quina llei és la que cal aplicar? I, el que diguin els tribunals d’un pais, tindrà efectes jurídics en l’altre pais? Pensem que no sempre es tracta  del divorci d’un francès i una italiana que viuen a Barcelona, tots dos ciutadans comunitaris.... De vegades, es tracta del matrimoni fet a Catalunya  entre un argentí i una russa, que ara ha retornat al seu pais, i que tenen un fill nascut a Mataró i que s’ha quedat amb el pare. Un cas força més complicat. 

La Unió Europea porta ja un temps mirant d’establir una normativa que vol ser  tan comú com sigui possible i que ajudi a resoldre aquests casos. Per simplificar, parlarem aquí, només, de quins hauran de ser els tribunals competents i de quina haurà de ser la llei aplicable.

En matèria de separació i divorci, i pel que fa a la competència dels tribunals, el reglament UE 2201/2003 diu quins són els tribunals competents, que es determinen per criteris territorials: la residència habitual dels cònjuges; o el darrer lloc de residència habitual dels cònjuges, sempre que un d’ells encara visqui allà; o la residència habitual del demandat; o en cas de demanda conjunta, la residència habitual d’un dels cònjuges etc... Aquest reglament comunitari és norma d’aplicació directa als estats membres com Espanya.

En relació  a la llei aplicable,  el 21 de junio del 2012  va entrar en vigor  el reglament UE 1259/2010 que té una aplicació “erga omnes”, és a dir, que produeix efectes de manera general davant de tothom. Aquesta norma estableix la possibilitat que els cònjuges puguin escollir la llei que  serà aplicable al seu divorci, amb algunes limitacions, ja que només prodran escollir:

a) la llei de l’estat on els cònjuges tinguin la seva residència habitual en el moment de fer l’elecció

b) la llei de l’estat del darrer lloc de residència habitual dels cònjuges, sempre que encara n’hi hagi un que resideixi allà en el moment de l’elecció.

c) la llei de l’estat de la nacionalitat d’un dels cònjuges en el moment de fer l’elecció.

d) la llei del for, és a dir, la llei del lloc del tribunal competent.

El mateix reglament estableix quina serà la llei competent si no hi ha acord entre els cònjuges.  El que és important és que l’elecció de la llei aplicable que puguin fer els cònjuges ha de constar per escrit i amb la signatura de tots dos, de manera que, a Catalunya, el sistema més recomanable és fer-ho en escriptura atorgada notarialment, sigui en forma de capitulacions matrimonials o bé de pactes en previsió de ruptura matrimonial.

Aquest esforç d’homogeneització i a la recerca de l’eficàcia és encara a les beceroles. Pensem que, moltes vegades, el que estableixen els tribunals europeus no és reconegut pels tribunals del lloc d’origen d’un o altre cònjuge, o costa molt que ho reconeguin... I no parlem de Nigèria o Bielorússia: parlem  de països com els Estats Units o el Japó, entre molts d’altres.